Ha passat molt de temps, molt de temps, va pensar la roqueta… 

Va suspirar. Feia tant, que la roqueta no sabia QUAN. La roqueta va seguir pensant.

Quan va ser la darrera vegada que em vaig moure?  Quan va ser la darrera vegada que vaig estar mullada? Quan va ser la darrera vegada que vaig veure ALTRES roques distintes a aquestes roques buides i envellides?

No podia enrecordar-se’n, havia estat AIXÍ; per molt de temps.

Què va passar fa encara més temps?

La roqueta va recordar quan fa molt temps enrera s’asseia a l’alçada i podia veure al seu voltant tot el que la seva vista abarcava.

Ah, aixó era divertit! Podia veure el vent que venia. Podia veure el sol naixent i ponent. Les enormes roques al seu voltant cantaven cançons de la creació, quan totes rotaven amb molta energia, quan van ser creades.

Peró la roqueta havia estat caient de la muntanya poc a poc amb el bufec del vent i els terratrèmols. Així va ser com la roqueta va deixar la muntanya, cosa que la va entristir molt.

Fins que un dia va rodar el cabal turbulent d’un riu!

	Oooooh! El fang era ben refrescant! Tot i que no atançava a veure la posta del sol, ella s’estimava l’indret. Era suau i podia revolcar’s-hi.
Un dia, l’aigua va precipitar-se sobre la roqueta! L’aigua tambe era ben refrescant! Va fer que la roqueta revolés talment com si fos el vent.

Però mentre el vent esbufegava arrossegant la sorra sobre la roqueta, l’aigua l’acariciava i pulia suaument el seu voraviu, talment com si es tractés de petits i picarescs cops de colze. La roqueta sentia el pessigolleig amorós de l’aigua, a la que estimava joiosa.

 El temps va passar,
         Molts molts anys,
                    Decenes d’anys,
                              I centenars
                                         I milers d’anys!

El nivell de l’aigua va disminuir, el fang es tornava sec cada vegada més, i la roqueta se sentia mes i mes trista. Llavors un dia la roqueta va adonar-se que l’aigua ja no venia a empènyer-la ni a refrescar-la feia ja anys. I es va preguntar: On ha marxat l’aigua?

La roqueta estava abandonada a la seva sort, només a mercè del vent que de tant en tant l’empenyia i la movia.

Decenes             I centerans,                 I milers                       D’anys                            Varen passar.

I la roqueta  Restava allí, Preguntant-se:  Què passaria  Després?

Llavors, un dia, una cosa INSÒLITA va ocòrrer! Va ser en una nit quan la roqueta estava desperta per alguna estranya raó. En el seu divagar estirada al terra va mirar al cel on petits punts de llum pampalluguejaven. Va sentir-se agraïda perque, a diferència de les altres roques que estaven al seu voltant, ella sí que se n’adonava que aquells puntets de llum existien i canviaven totes les nits.

De sobte, una de les llums va començar a prendre mes brillantor, DIRIGINT-SE CAP A LA ROQUETA!

La roqueta estava espantada… Seria la fi?
Li cauria aquesta roca del cel al damunt,
i la convertiria en sorra
per a ser esbufegada i destruïda?
La llum va prendre brillantor i més brillantor,
acostant-se més i més…

 

	Oh, OH, REBRÉ UN BON COP! La roqueta va cridar. La roca umflada es va engrandir a mesura que s’acostava a la roqueta i ¾
VA REBOTAR!!		La roqueta no s’ho podia creure! Ella mai no havia vist una roca rebotar així! La roca es va elevar de tornada cap el cel!		Uau! La roqueta va pensar. M’agradaria rebotar cap el cel! La roqueta observaba amb admiració...

 

La roca umflada va seguir elevant-se, fins que va quedar en suspensió a l’aire i llavors uh, oh! Va començar a tornar! La roqueta va tornar a tenir por…M’estamparà AQUESTA VEGADA?		La roca umflada va caure precisament uns CENTÍMETRES més enllà de la roqueta, estampant-se contra el terra i VA TORNAR a rebotar!

Oooh, això sembla molt divertit! Serà més divertit tenir aquesta roca umflada aqui aprop. Ens pot ensenyar a tots a rebotar!? ¾ La roqueta va pensar.

¡REBOTA!  ¡REBOTA! ¡Rebota!  ¡Rebota!  ¡rebota! ¡rebota! ¡rebota!

La roca umflada romania estirada allí, com les Altres Roques.
Bé, això ha estat emocionant, va pensar la roqueta.
 

Però es va adonar que la roca umflada no anava a ser com l’aigua, la qual podia moure les roques i fer-les fresques i humides.

Què t’hi jugues que la roca no ens ensenyarà a rebotar? Aquesta estranya roca del cel serà igual que nosaltres i d’ara endavant estarà llançada aquí,

per Decenes… i Centenars… i Milers d’Anys!!

La roqueta va suspirar, estava agraïda
  Per no haver estat xafada,
      I per poder veure la roca umflada
         Aterrar d’aquesta manera tant esbojerrada.



PERÒ precisament quan les coses semblaven estar normalitzant-se en el món de la roqueta, un soroll va començar a venir des de la roca umflada. S’estava "encongint"! Sí, la roqueta no estava veient visions, la roca umflada s’estava empetitint cada vegada més! Això és molt estrany, va pensar la roqueta. Aquesta és la roca del cel més estranya que ningú mai no ha vist!



La roqueta estava fascinada  per la seva nova veïna. Quan més s’encongiria? Ja no estava umflada! Els seus costats penjaven.  La roqueta li va posar el nom de "la roca penjant." I tot just quan semblava  que les coses eren el més rares possible, una cosa més li va passar a aquella roca penjant. Una cosa petita va sortir de la part superior! Com que encara era fosc, la roqueta no podia veure què era. Tan sols podia veure que havia sortit de la part superior.

Quina classe de roca és aquesta?  La roqueta estava sorpresa. De l’únic que sabia, al cap i a la fi, era del vent, de l’aigua, de la muntanya, de la sorra i d’altres roques. Però això era molt diferent! La roqueta estava contenta d’haver estat desperta quan tot aixo passava.

Potser quan el sol surti, podré veure millor la roca umflada o la roca penjant i podré donar-me compte què dimonis està passant!

La roqueta no tenia idea
De qui era el seu nou
Veïnet!!





---

Dedicat a l’equip de Mars Pathfinder, de part d’una roqueta agraïda. Història i il·lustracions per Sue Kientz

Una Roqueta a Mart
Tradu ït al català per Josep Hernàndez i Escandell